Quan passegem per les vinyes i els boscos de Subirats, trobem unes senzilles construccions de pedra en sec. Són rústegues, simples, i de tant integrades com estan en el paisatge, costen d’identificar entre la vegetació que sovint les recobreix i dissimula.
El municipi de Subirats es troba esglaonat des de les terres baixes de la Conca del riu Anoia fins el cim del Montcau, a les muntanyes d’Ordal. Les cotes oscil·len entre els 92 i els 653 metres, amb la conseqüent variació de paisatge resultant.
En els sòls calcaris de les nostres contrades muntanyoses l’abundància de la pedra es tan gran, que a l’hora de rabassar els boscos per la necessitat de guanyar terres de cultiu, apareix pedra per tot arreu. Aquesta pedra, localment, s’utilitza en sec, sense cap mena de ciment, morter ni cap altre tipus d’argamassa per unir les diverses peces, que es falquen amb altres de més petites. Tampoc s’utilitzen pràcticament eines, més enllà de la maceta per arrodonir arestes o punxes. Les pedres són molt irregulars, sense cares planes, i de consistència trencadissa de manera natural. Pedres, en definitiva, molt dolentes de treballar. El mèrit de la tècnica manual i tant artesanal emprada per aprofitar d’aquesta manera l’única matèria prima disponible, sense treball previ de picapedrer, es innegable i estableix diferències entre l’Alt Penedès i altres comarques.
L’ofici vinculat a la pedra en sec és el de margener. Sovint, però, els mateixos pagesos han estat també autors de les construccions i els encarregats de reparar esllavissades. La tècnica constructiva va directament associada a l’agricultura, sigui per arbres fruiters, cereals o vinyes, aquestes darreres que al Penedès constitueixen el cultiu majoritari.
Actualment ningú dubta que les construccions de pedra en sec tenen un valor patrimonial i que testimonien una forma de vida dels pagesos que, amb mitjans mínims, havien de trobar la manera de conrear una terra plena de pedres i alhora fer esdevenir aquell destorb en un element útil pel seu dia a dia. Això es combinava amb una tècnica constructiva molt elemental i característica, perfectament integrada en el típic paisatge penedesenc.
A Subirats, la pedra seca està especialment representada per barraques, marges i forns de calç. El Centre d’Estudis de Subirats disposa d’una Secció de Pedra Seca.
En el web: www.ravalnet.org/barraques_subirats es troba l’inventari de les 159 barraques en bon estat trobades al municipi al 2007, amb les fitxes de cada una.
Les BARRAQUES DE SUBIRATS tenen evidents analogies amb les dels municipis i comarques veïnes, amb petites però interessants diferències. En primer lloc l’especial abundància d’estructures lítiques interiors, tals com espitlleres, cocons i fornícules. En segon lloc, també és especialment remarcable la proporció de barraques amb lliris plantats sobre la coberta. Són els lliris blaus (Iris Germànica), especialment resistents a la sequera, que amb les seves fines i llargues arrels compacten l’escassa terra superior de les cobertes. Afavoreixen així la difícil estanqueïtat d’una construcció exclusivament de pedra i evitant que els agents meteorològics esmicolin i s’emportin la preuada terra. Els lliris silvestres sobre les barraques floreixen entre abril i maig, proporcionant un magnífic espectacle visual.
La tercera característica diferencial és una curiosa data documental; la presència en una vintena de barraques de l’any de construcció gravat sobre zones planes de la seva estructura. Generalment es troba sobre la cara exterior de la llinda del portal, sobre el costat esquerra lateral del propi portal o sobre alguna pedra de l’interior. Les quatre xifres de l’any acostumen a mesurar 8 o 10 cm d’alçada, rebaixades de la superfície, probablement picades amb un punxó. Algunes presenten un oval o rectangle que envolta les xifres. La data de construcció és una característica poc habitual de veure lluny de Subirats.
Les dates observades van del 1814 al 1918. La seva distribució sobre la línia de temps és irregular, amb una marcada concentració en la dècada del 1880. Interpretem que es deguda a la plaga de la fil·loxera, que en poc temps va devastar les vinyes de França a partir del 1868. Encara que era d’esperar la seva immediata arribada aquí, momentàniament frenada pels Pirineus, va ser el moment oportú de plantar vinyes a totes les superfícies disponibles perquè la producció obtinguda es podia comercialitzar sense dificultat.
Les barraques de Subirats, a part d’una evident utilitat de destinar-hi una quantitat enorme de pedres que destorbaven, tenien l’aplicació de guardar-hi eines o materials del camp i com aixopluc en cas de mal temps. Per les seves modestes dimensions no estaven pensades per passar-hi la nit, si no era ocasionalment o bé en el cas de trobar-se a molta distancia de les cases. Durant la guerra civil del 1936, van servir de refugi a joves “emboscats” que esquivaven ser cridats a files.
Un cop entrat el segle XX, la facilitat de desplaçament en vehicles i la mecanització de l’agricultura les van fer entrar en un lent i inexorable declivi.
Els MARGES DE PEDRA SECA permeten crear feixes de cultiu en zones de pendent que d’altre manera no serien aprofitables. Entre les seves funcions està la molt important de suprimir eficaçment la erosió, el seu paper ambiental de refugi faunístic, de diversitat i també de drenatge i retenció d’humitat, i evidentment, d’acumulació massiva de pedra sobrera.
Els marges de pedra es reparteixen per moltes zones de Subirats. Els més espectaculars per la seva longitud són els del nucli de El Pago, visibles al costat mar de la carretera N-340 i els que hi ha per sobre del nucli de Can Sala, per la seva verticalitat, on se’n arriben a comptar catorze nivells superposats.
Els FORNS DE CALÇ són cavitats mixtes, excavades en un pendent del terreny i rematades amb pedra seca. La seva mida oscil·la entre els 4 i 5 metres, tant de diàmetre com de fondària. La seva funció era obtenir calç viva (òxid càlcic) a partir de la pedra de carbonat càlcic, matèria inesgotable en aquest massís geològic del Garraf, que s’extreia localment en pedreres annexes als forns, per evitar transports innecessaris. Tenia utilitat en la construcció i agricultura.
A hores d’ara, a Subirats encara en seguim localitzant d’oblidats i arrunats entre el bosc, a partir de testimonis orals, que estem perdent per moments, degut a l’avançada edat actual dels qui hi van treballar. Per el moment l’inventari conté 24 unitats. Aquests forns subiratencs van funcionar fins els voltants del 1960, en que van quedar inactius perquè el ciment Portland va deixar la calç fora de mercat. Durant dècades van representar una bona font de feina per moltes persones del municipi, tant en treball directe en els forns, com per l’obtenció de la gran quantitat de llenya necessària pel seu funcionament. Aquest és un dels motius de que les fotografies antigues mostrin el paisatge lliure de vegetació arbustiva.
Jaume Rovira i Araceli Soler, de la Secció de Pedra Seca del Centre d’Estudis de Subirats.
Text publicat el març del 2023 al llibre “SUBIRATS, Capital de la vinya”, editat per l’Ajuntament de Subirats i Edicions i Propostes Culturals Andana, coordinat per Lluís Ràfols.
.
.
