.
L’exposició Nit de pedra secadialoga amb aquestes construccions des de l’art i la cultura.
El projecte artístic Nit de pedra seca, promogut per inLoft, es presenta en el marc del festival internacional de fotografia FineArt d’Igualada del 25 de febrer al 20 de març de 2022.
Sovint, quan caminem pels senders, passem per davant de marges, barraques de vinya, cabanes de volta, pous, forns, basses i altres construccions de pedra seca que, sense deixar de ser visibles, a voltes, acaben sent imperceptibles. Precisament, la facilitat que tenen aquestes edificacions, inclús quan la manca de manteniment les desfigura, per integrar-se harmònicament en l’entorn, fa que la seva estètica no quedi sempre prou advertida. Tot i això, les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari i mostra de cura del territori, acollint activitat agrícola i ramadera i constituint un ecosistema ric d’espècies animals i vegetals.
L’exposició Nit de pedra seca, que es pregunta per la utilitat actual d’aquest tipus de construccions, s’estructura en quatre blocs que s’interrelacionen i dialoguen entre ells: integració invisible, anvers i revers, a les palpentes i escenaris màgics ancestrals. L’itinerari s’inicia amb integració invisible, obra del fotògraf Joan Sorolla que, a través de fotografies creades amb pel·lícula analògica caducada amb una càmera de gran format, ensenya com les construccions de pedra seca es reintegren a l’entorn, a mida que es van desmuntant amb el pas del temps.
Asier Gogortza i Jordi Llorella doten de contingut el segon bloc: anvers i revers. Aquí, les cabanes de pedra seca embolicades amb plàstic es converteixen en càmeres estenopeiques que permeten a Gogortza, situat a l’interior, fotografiar la projecció del paisatge exterior i capturar-lo des de dintre; mentre, Llorella, des de l’exterior, fotografia la cabana “vestida” de negre i convertida en un ens estrany, descontextualitzat, futurista… Un vídeo-documental, realitzat per Èric Alcoberro, recull una conversa dels autors sobre la seva trajectòria personal i professional,, sobre l’ètica creativa, sobre allò que els uneix, que els diferencia i els complementa…
A les palpentes, l’artista Alèxia Lleonart s’enfronta al fet de percebre amb el tacte els elements constructius de la pedra seca d’una cabana, per tal d’elaborar una traducció, a través de la tècnica del frottage, que la faci de nou visible òpticament en un llençol de cotó antic, redescobrint-la a través d’un “revela’t” en un bany de tanins. Èric Alcoberro recull tot el procés creatiu a través d’un vídeo-documental.
Finalment, escenaris màgics ancestrals presenta les obres de Luis Calle, Judit Vidal i Manuel Duarte que, a través de fisiogrames realitzats amb la tècnica del “light painting”, converteixen les cabanes en entorns màgics i ens conviden així a pensar en nous usos per aquestes construccions ancestrals del nostre patrimoni col·lectiu.
.
Asier Gogortza. “Anvers 3” (Copons) 150 x 206 cm 
Jordi Llorella. “Revers 4” (Copons) 150 x 206 cm
Judit Vidal. “Des de l’interior” (Barraca de la Rasa del Bel, Copons) 135 x 109 cm 
Manuel Duarte. (Barraca de la Rasa del Bel, Copons) 153 x 109 cm
Luís Calle. “Circumpolar d’estrelles des de les barraques bessones” (Bessones del corral del Cabessa, Copons) 163 x 109 cm
