“Primera pedra” fa un balanç de 10 anys d’intervencions a Andorra.
És, al capdavall, la història de com Andorra ha redescobert un patrimoni que tenia davant dels ulls i no veia. Durant dècades, la pedra seca va quedar arraconada —perquè ens va semblar que el ciment era modern, ràpid i més segur— però la realitat és tossuda: la pedra seca era, i és, més intel·ligent, més ecològica i més adaptada al nostre territori que moltes solucions contemporànies.
Des del 2016, Cal Pal i el Ministeri de Cultura vam iniciar una feina que ningú ens havia demanat, però que feia falta: inventariar, explicar, formar, reconstruir i tornar a donar sentit a aquest patrimoni que modela el paisatge i que connecta amb mil·lennis de gestió sostenible de la muntanya. No era només una qüestió de preservar cabanes i murs; era —i és— una manera de repensar la relació del país amb el seu territori.
En deu anys hem passat del desconeixement general al fet que més de 250 persones —professionals, joves i voluntaris— hagin remenat pedra, literalment. Hem restaurat murs, camins rals i orris; hem creat aplicacions i inventaris; hem col·laborat amb institucions científiques, universitats i associacions de margers; hem fet arribar el projecte a Occitània, a Catalunya i a la xarxa europea. I sobretot, hem canviat la mirada del país. Allà on abans es veia “pedra vella”, ara s’hi veu patrimoni, paisatge i oportunitat.
La pedra seca no és folklore ni romanticisme. Serveix per retenir terres, filtrar l’aigua, evitar esllavissades, millorar els suports agrícoles, donar refugi a la biodiversitat i, tan important com tot això, per explicar d’on venim. És bioconstrucció pura. És arquitectura del sentit comú. És sostenibilitat abans que la paraula existís.
Tenim encara molta feina: catalogar més i millor, formar margers, integrar la pedra seca en l’urbanisme i en l’obra pública, declarar BIC els conjunts que ho mereixen i exigir coherència a qui intervé en el paisatge. No es tracta de mirar enrere, sinó d’aplicar una tècnica antiga per resoldre problemes molt actuals.
“Primera Pedra” és, en el fons, una crida: o fem de la pedra seca una política pública seriosa, transversal i estable, o tornarem a perdre un patrimoni que ha sobreviscut 5.000 anys. La diferència és que, aquesta vegada, ja no podrem dir que no ho sabíem.
“Primera Pedra” explica com es va forjar i desenvolupar el programa, quins han estat els seus resultats i dona pautes per a la seva continuïtat.
.
.
.
.
