229 – Resum del XVIII Congrés Internacional de l’SPS, per Albert Cerdá i Micó (membre de l’APSAT)

La Societat Científica Internacional per a l’estudi multidisciplinari de la Pedra Seca (SPS) va organitzar el seu Congrés i activitats relacionades del 2 al 8 d’octubre de 2023 a Goult, Vaucluse, França.

Cada dos anys, l’SPS organitza un congrés internacional sobre pedra seca, en un país amfitrió diferent. El Ajuntament de Goult es bolcà en la preparació i coordinació del congrés, amb la directa participació del batle i veïns associats a la SPS de la regió.

Els temes centrals de la 18a edició foren:

La pedra seca com a recurs en un enfocament contemporani

Pedra: economia constructiva sostenible i ecològica

Aigua: entre escassetat i excés, quina gestió cal fer per les instal·lacions de pedra seca?

.

.

El 7 d’octubre hi va haver l’Assemblea General de Socis de la SPS. El Consell de la Societat informà sobre les activitats en marxa per obtenir de la UNESCO la declaració dels monuments en procés d’identificació i registre com a Patrimoni MATERIAL de la Humanitat, el que podria donar un gran impuls a la conservació i promoció dels treballs heretats dels nostres avantpassats.

L’Assemblea va escollir la seu del proper Congrés a Àustria pel 2025. I a Xipre per al 2027. Serà una bona excusa per a viatjar, participar al Congrés i conèixer el patrimoni i la varietat de les iniciatives que tenen en aquests països amfitrions i articular la col·laboració amb altres socis de molts països presents en aquest tipus de Congressos.

L’Assemblea General va escollir al soci Albert Cerdá i Micó, lletrat i expert en desenvolupament social i econòmic, com a “coordinador per a la península ibèrica i el nord d’Àfrica” de l’Associació per a impulsar iniciatives integradores d’organitzacions i activistes en aquests territoris amb les desenvolupades per la SPS.

Per representar a Espanya, vaig presentar un pòster, de Vicente Rodríguez Armas, Lanzarote, i la tasca de recuperació d’un terreny amb els murs de protecció de la vinya (abandonats i en ruïna), per tal de produir conegut vi de Malvasia, molt apreciat i ben pagat a les Illes. Tot això ha permès que Vicente Rodríguez Armas inicií la recuperació del terreny de la família; ha comptat amb ajuts i suport de la UE, de l’Estat Espanyol i el Govern Autonòmic.

A Castelló, el murs, les “cabanyes o barraques i construccions en pedra seca” cauen i poc es fa per arranjar-los, donat que el mon rural està en franca despoblació i abandonat per falta d’una correcta i justa compensació per el que es produeix i acaba despoblant-se.

El meu pòster tractà sobre el desenvolupament del turisme rural en torn a la pedra seca a Ares del Maestrat, Vilafranca, Morella, Catí i voltants a Castelló, a partir d’una iniciativa personal que organitzem per comanda i gestionat per la consultora internacional Frame Solutions, S.L.

Vaig destacar amb la presentació dels 2 pòsters que, si no es produeixen iniciatives que donen valor al recurs rural i tot el entorn rural, el camp es condemna a mort i tot al seu voltant, els murs, les “barraques i cabanes” i el patrimoni acumulat per centenars d’anys. Sols es pot salvar quan sigui rendible. Amb ajuts, subvencions, accions rurals i quan al camp li se pagui el que li correspon, el preu just del que es produeix al camp i la ramaderia.

Les multinacionals, els grans grups de distribució i venda es beneficien del camp i el món rural, mentre que la producció es paga a preus irrisoris i assistim a la “expropiació i empobriment” dels recursos rurals (després es ven a les tendes els productes rurals a “preus d’or”).

El tema de la pedra seca deixa de ser una qüestió cultural i passà a ser econòmica i de justícia social i equitat que pot acabar soterrant tot el entramat “democràtic” de cohesió social. Això és el que està en joc, la cohesió i la justícia social.

Les pedres ens parlen des del passat i ens recorden que la acció ha de portar-se no sols a la UNESCO, també a altres institucions, com la FAO (Food Agriculture Organization) i altres institucions com la EU, ONU i les administracions públiques afectades.

El turisme, els ajuts i l’interès pel mon rural, especialment després de la pandèmia i el “redescobriment” del plaer d’una vida amb contacte directe amb la natura i la gent “real i senzilla”, poden donar un poc de esperança a un món en descomposició, però sòlid com una pedra! Cal demanar justícia social per al camp i el món rural quan escoltem el missatge que ens transmeten les pedres centenàries. El camp ha de rebre el que li correspon, ni mes ni menys. I es molt, molt mes del que li hi arriba!

Contacte Albert Cerdá i Micó: acm.frame@gmail.com

.

.

.

.