Aquest és un esplèndid llibre col·lectiu editat per l’Obra Social de la Caixa d’Ontinyent el 2017 que es centra a la Vall d’Albaida, entre Xàtiva i Alcoi. Ontinyent es la seva principal població. Me’l va passar Ivana Ponsoda durant la XIII Trobada de Pedra Seca i Arquitectura Tradicional (Andorra).
S’explica amb prou claredat al pròleg: “La nostra intenció és retre homenatge a eixes persones que han treballat i treballen la pedra per guanyar-se la vida… Terra de pedres, terra de penes. Les penes dels senseterra abancalant en la serra que amablement les había concedido els pocavergonyes de l’època, després de declarar intocables les seues hortes i planures…”.
El llibre pràcticament es configura en tres àmbits: la pedra, la pedra seca i la pedra transformada. En el primer es fa una anàlisi geològica de la zona. En el segon es repassa les característiques de les barraques, cabanyes i margens. El tercer està dedicat a la “pedra transformada”, entre altres, a la fabricació de la calç. En general és la història del treball de la pedra en aquella contrada. Hi parlen aquells hòmens, margenadors, que han deixat un important llegat sobre les construccions de pedra.
Hi ha apartats curiosos com aquell que explica l’anada el 2009 de valldalbaidins (de Llutxent) a França, a prop de Bordeus, per fer margens a una gran finca vinícola. Varen de competir amb un grup de Portugal i una altre de França. Ells els feien amb la corresponent inclinació, mentre que els altres eren “a plom”. Han renovat més d’un quilòmetre i mig de bancals.
“És important reivindicar la dignitat dels margenadors i pedrapiquers, i de la seua faena. Quan algú vol castigar de paraula a un altre per la raó que siga, l’envia a picar pedra, com si això fóra el pitjor del món. Doncs, no, no ho és. Tot i que la faena és dura, pesada i poc recomanable, el resultat de la mateixa en molts casos és assimilable a una obra d’art de l’arquitectura. Aquest treball cada vegada està més valorat, de fet pertot arreu s’estan recuperant obres antigues i fent-se estudis i recollint-se testimonis perquè la societat moderna de l’opulència i l’avorriment està adonant-se que la pèrdua dels vells oficis repercuteix negativament en el bagatge cultural d’una societat…”.
Martí Rom
President de l’APSAT
.
.
.
