F. Xavier Solé és un històric de la pedra seca. Però el seu bagatge és molt més extens. Es va llicenciar en Belles Arts a Barcelona (1997), s’especialitza en la restauració del patrimoni i té una llarga trajectòria (castell de Miravet, muralla de Tarragona, Arc de Berà, hospital de Sant Pau de Barcelona, Seu Vella de Lleida…). També ha fet una munió de cursos de talla de pedra.
El recordo, fa anys, en Trobades de Pedra Seca, desenvolupant unes interessants comunicacions. I també, en alguna sortida pels seus indrets (Vilalba dels Arcs) explicant amb detall diverses construccions de pedra seca o visitant el seu estudi. Alguns ens hem apropat a aquest tema des de la perspectiva estrictament cultural, d’altres, fonamentalment en Xavier, des del mateix treball en pedra. Això fa que tingui uns coneixements precisos i que pugui explicar, raonadament, les diverses maneres de treballar la pedra segons la particularitat de l’indret i del tipus de construcció.
Tot aquest coneixement, o una bona part, ara l’ha traslladat a un llibre. Aquest és valuós tant pel novell que vol endinsar-se en el món de la pedra seca, com pels ja coneixedors que volen ampliar o trobar la raó del que ja saben d’aquesta tècnica.
“Em vaig enamorar dels marges de pedra seca descobrint l’espai natural dels secans de la serra de Bellmunt-Almenara: plantes, plecs guixencs, petits rèptils, ocells… tot un patrimoni natural que forma part d’un paisatge que no s’entendria sense tot un seguit d’elements d’arquitectura popular: cabanes de volta, pletes, aljubs… i, per damunt de tots ells, les espones o els marges construïts amb la tècnica de la pedra en sec…”.
En F. Xavier Solé parla molt encertadament del “patrimoni natural que forma part d’un paisatge…”. Part d’aquest patrimoni natural són les construccions de pedra seca que ajuden a determinar un paisatge. Aquestes construccions, elements propis de la pagesia, tenen una funció utilitària, de servei. Algunes persones tan sols les veuen (percebre la imatge d’un objecte); tan sols són d’altres “objectes” d’aquell espai. D’altres les miren (fixar la vista sobre un objecte), i es possible que alguns les observin (mirar detingudament).
Quan estem en aquest darrer estadi i observen un espai natural determinat o el conjunt del territori on estan les construccions de pedra seca estem ajudant a definir un paisatge, un espai amb connotacions culturals de diversa mena. Aquest “paisatge”, un producte cultural, ja forma part de nosaltres.
És aleshores quan l’observador es qüestiona com s’han construït les barraques, els marges… i quina funció tenen. Es possible que l’observador esdevingui corprès. Si aquest és el cas no hi dubteu: el llibre d’en F. X. Solé us serà molt útil. Martí Rom
.
.
